Dia: 21/09/2008
Creixent junts
 La meva estada a Palestina va coincidir amb molts moments polítics i socials que em van ensenyar com els palestins es resisteixen a deixar d’existir i com els israelians continuen sent un exemple de falta d’humanitat.
A part d’aquests grans processos d’altres més petits també van ser seguits amb un afecte que segurament no em sorgiria a cap altre lloc. Suposo que l’amor que sento per Palestina han fet que em fixi en les coses més insignificants o que fiqui el nas allà on no em toca. Volent saber més d’aquesta casa, d’aquella botiga o d’aquell venedor ambulant.
Ara que sembla que l’han acabada m’agradaria que pogueu veure i explicar una mica la construcció d’una església al meu barri. Si senyors i senyores, una església nova a Ramallah. No a Jerusalem, Natzaret, Betlem, Birzeit o Taibeh (per citar algunes poblacions cristianes il·lustres de Palestina), sinó a Ramallah.
Una església de cristians coptes al costat de “La casa dels mestres” o del cementiri cristià (com localitzaven la zona fins fa un any). Probablement per anar a casa meva ara no caldrà més que demanar per l’església nova. Una església construïda per manobres musulmans. Ni un d’ells era cristià (pels que gosin dir que no hi ha tolerància, m’agradaria saber quants cristians practicants d’Europa treballarien a la construcció d’una mesquita a la seva ciutat o poble). I alguns d’ells, com la majoria dels obrers Palestins, han passat dia i nit a l’església fins que se’ls ha acabat el contracte de treball (ja que per assegurarse arribar a l’hora a la feina amb tanta restricció de moviments per part dels soldats de l’exèrcit ocupant d’Israel l’única opció que els quedava era fer nit a la mateixa església). Anant a casa tant sols els dijous per la tarda per a passar-hi el divendres en família.
Quan vaig fer-hi la primera foto jo no sabia ni que s’hi construiria una església. Passava per davant de les obres amb les càmeres penjades una a cada espatlla de camí a alguna manifestació al centre de Ramallah, quan uns treballadors que estaven fent un forat pels fonaments d’un edifici em van convidar a pujar a les excavadores i em van demanar que els fes unes fotos (una d’elles està penjada a l’apartat de diari “gent”, es la primera, la del camioner).
Des de llavors cada cop que passava caminant per davant em cridaven i em demanaven que els fes fotos després d’haver fet un te dins de la barraca que s’havien muntat dins unes parets de formigó que, més endavant, esdevindrien les parets d’una de les torres. En moments en els que tenia pressa em veia obligat a anar al centre rodejant l’església perquè m’era molt complicat rebutjar la seva amabilitat, però d’altres cops sortia de casa amb la intenció d’estar una estona amb ells, mirar com anaven les obres, enfilar-me al sostre de Ramallah...
Gràcies a la amistat que vaig entaular amb ells i a les desfetes de les obres vaig aconseguir prou fusta i deixalles per poder encendre una molt digna foguera de Sant Joan l’any 2005. Per sort l’hivern ja estava superat, perquè sinó no m’hauria vist amb cor d’agafar-los la fusta amb la que, de tant en tant, es podien escalfar. I us puc ben assegurar que encara que haguessin passat fred me l’haurien donada.
Aquest estiu he tingut l’oportunitat de veure aquesta església acabada. És més aviat modesta però em sembla una preciositat. No tant sols perquè haguem “nascut” i crescut a l’hora a Palestina i al mateix barri, sinó per les mans que l’han aixecada i el símbol de tolerància que representa.
Com diria en Laporta en millors moments: Que n’aprenguin.
|
|
